29/04/2012 - Sant Pere Pescador

 Material a punt.

Després del raid a Cambrils tornem a matinar una altra vegada. Fem bosses, carreguem el material de windsurf a la furgo de la Txell i les bicis d’en Nil i en Jan a la meva i els quatre marxem cap a Sant Pere Pescador.

Arribem sense entrebancs i ens quedem amb les ganes de fer un “No vull pagar”, però el porta bicis tapa la matrícula de la meva furgo i no crec que sigui molt convenient per si em volen buscar les pessigolles. Arribem al càmping Aquarius, triem la plaça, muntem la tenda i fem l’escampall de tot el que portem fins aconseguir quelcom bastant semblant a un campament gitano. Una vegada finalitzada la invasió ens posem a fer el dinar.

Després de menjar i rentar plats, en Nil i en Jan es dediquen a fer el reconeixement del càmping sobre les seves bicis mentre la Txell i jo passem per l’escola de windsurf a saludar la Gemma. Una mica més tard, ens ajuntem tots i baixem fins a la platja per veure com estan les coses. No pinta massa bé. El vent està massa endins i no té prou força per ajudar-nos a passar les grans onades que estan trencant a la platja. Ens comenten que ja s’han trencat un parell de màstils i més val no arriscar.

El dia s’acaba i ens posem a sopar. Els guerrilleros marxen a dormir i la Txell i jo la fem petar una bona estona, gaudint d’un te i envoltats per la tranquil·litat del càmping.

Els nens ens lleven bastant d’hora. La nit, tal i com es preveia, ha sigut plujosa, però el dia es desperta assolellat. Si el vent no ens falla, avui podrem navegar. Abans, però, ens desplacem a l’Escala a fer unes compres. Anem per feina. Avui el que realment toca és: Aigua i vent i quan arribem a la platja la Gemma ens confirma que almenys de moment, jo podré navegar. Tornem al nostre campament gitano i l’ampliem muntant les veles i treient la resta del material.

Aconsegueixo entrar dins el neoprè i la Txell em dóna un cop de mà per baixar els trastos a la platja. En pocs minuts em fico a l’aigua i començo a disfrutar. Poc a poc sento que vaig millorant i cada vegada estic menys estona dins l’aigua i més sobre la taula...encara que em segueix costant molt mantenir una postura professional. Tenim vent de sud i això m’ajuda a recórrer part de la platja d’una banda a l’altra i m’estalvio les caminades de les altres vegades.

Paro a descansar un parell de vegades i aprofito per què la Txell em vagi corregint els errors. Jugo una estoneta amb els nens i de nou a l’aigua. El vent està pujant i jo estic rebentat. És el torn de la Txell. Deixem als nens vigilant la petita tenda que els protegeix de la sorra i tornem al campament per agafar el seu material.

Entra a l’aigua. Marxa endins i a la tornada ens dedica una trabutjada. Disfruto veient com navega mentre fem un castell de sorra. S’ho està passant genial i ho aprofita fins que s’acaba el vent i fem retirada.

 Aiguamolls de l'Empordà.

Ens canviem ràpid i agafem la meva furgo per anar a visitar els aiguamolls de l’Empordà. Paisatge preciós i tranquil on disfrutem tots quatre (sobretot en Nil i en Jan) d’una passejada plena de petites sorpreses.

Es fa fosc i toquem retirada. Fem una dutxa tots junts i poc després ja estem liats amb el sopar mentre els nens passen una estona llegint i dibuixant.

Després de sopar, els guerrilleros, rebentats, demanen d’anar al llit (gairabé insòlit) i la Txell i jo, de nou, tornem a disfrutar d’una tranquil•la conversa abans d’anar a fer-los companyia.

Ens llevem i sembla que avui el dia pinta bé. Esmorzem amb tranquil•litat i després recollim una mica l’escampall mentre els nens renten els plats.

Campament gitano.

Una altra vegada baixem a la platja i sembla que, com ahir, jo podré navegar. No fa massa vent per qui en sap, però a mi em va perfecte i, a més a més, el vent bufa una altra vegada de sud o sigui que m’estalviaré els passejos per la platja. Baixem taula i vela i de seguida em poso a l’aigua. Ja no surto fins que rebentat i amb el vent pujant li cedeixo el torn a la Txell que planeja amb la seva vela de 5,2 i la taula de 90 litres una bona estona.

Donem la sessió per finalitzada i rentem veles i taules a l’escola de windsurf. Deixem el material allà perquè s’assequi i anem al campament per recollir-ho tot.

Quan ja ho tenim tot endreçat, fem una dutxeta, rentem els neoprens mentre els nens agafen les bicis i desapareixen amb uns amics que acaben de fer.

Tornem tots a la furgo al mateix temps. Recollim bicis, passem a carregar el material que ja està sec i tornem cap a casa.

28/04/2012 – Open Raid X-Race Cambrils

Instants abans de la sortida.

El divendres, després de sopar i amb una mica d’enveja, m’acomiado de la Txell que marxa amb en Jaume cap a Cambrils per passar la nit allà.

Dissabte matino i em trobo amb l’Enric, amic al que he liat per ser el meu company a l’Open Raid X-Race Cambrils, raid en el que participem aquest dissabte com a equip Grecian2000 i que monta la gent de Naturtime. Carregem la furgo, muntem un porta bicis de la “senyorita pepis”, collem les btt’s i marxem cap allà.

La meitat del viatge vaig més pendent que les bicis segueixin al seu lloc que no pas de la carretera. De fet, els cotxes que van darrera guarden una sospitosa distància. De camí, vaig explicant a l’Enric el poc que sé sobre el món dels raids i entre això i aquelles converses en què arreglem el món, arribem a Cambrils. Seguint les indicacions que em va enviar la Txell la nit anterior de seguida trobem la pista d’atletisme, punt de sortida del raid.

Just abans d’aparcar em trobo amb dos raiders en mig del camí discutint, amb el mapa a les mans, sobre quin és el camí correcte i em fa molta il·lusió quan veig que precisament aquests dos raiders son la Txell i en Jaume. A mode de broma faig sonar el clàxon un parell de vegades i em quedo amb un pam de nassos quan els dos, gairabé sense mirar-nos, ens envien a pastar fang. Sense entendre molt bé el perquè, els deixo allà discutint la jugada i vaig a buscar on aparcar la furgo.

Ens apropem a la carpa d’inscripcions per fer els tràmits necessaris. L’Enric i jo participem a la categoria d’Iniciació. Fins ara havia participat en la categoria d’Aventura però o bé amb en Xavi o bé amb la Txell, que tots dos en saben bastant més que jo. Com ni l’Enric ni jo en tenim gaire idea de com funciona tot i llegint mapes i fent orientació encara estem molt verds, ens decidim per començar amb una opció una mica més assequible.

Una vegada inscrits i confirmada la participació anem cap a la furgo, descarreguem bicis, i mentre ens estem canviant passen la Txell i en Jaume pedalejant. Salutació ràpida (sembla que abans els hem pillat en el pitjor moment i no s’havien fixat que érem nosaltres) i seguim amb lo nostre.

Deixem les bicis al box d’Iniciació i ja només ens queda esperar la sortida. Fem el briefing mentre comencen a caure quatre gotes i la gent d’organització ens comenta que la secció de kayac queda anul·lada pel mal estat del mar (ens quedem sense poder remar, i això que em feia molta il·lusió).

Sortida.

La primera part de la prova és una volta per relleus al circuit d’atletisme, primer surt l’Enric que arriba més o menys pel mig. Surto jo i encara que guanyo unes poques posicions no serveix per res ja que a l’hora d’agafar les bicis, si fa no fa, sortim tots els equips al mateix moment.

Una altra vegada m’encarrego jo de l’orientació amb la bici. Per sort, aquesta vegada, a part de ser més fàcil, me n’adono que el que em va ensenyar la Txell en el darrer raid m’ha servit més del que m’imaginava. Poc a poc els equips es van disgregant i anem avançant a bastants participants fins que finalment només coincidim amb una altra parella molt simpàtica amb la que compartim les últimes fites.

Arribem plegats a la meta i per la nostra sorpresa, veiem que només hi ha un equip que ha arribat abans que nosaltres. Bona senyal que aquesta primera secció no ens ha sortit tant malament. Deixem les bicis, agafem un refresc i sortim a la carrera.

La següent secció és d’orientació urbana. Baixem resseguint la Riera d’Alforja i anem a buscar la primera i única fita d’aquesta secció. Arribem al lloc els primers, però no som capaços de trobar-la. Poc a poc, la resta d’equips van arribant i sembla que tots tenim el mateix problema. La fita hauria d’estar en un carrer per sota de l’Ajuntament, davant de la Policia Municipal, però no hi ha manera de trobar-la. Entre els equips ens anem preguntant si algú l’ha trobada, però ningú sap que és el que està passant. Carrer a un costat, carrer a l’altre costat, una mica amunt, una mica a baix, mirem per la plaça, i fins i tot si està amagada entre les plantes que trobem pel carrer, però la fita no apareix.

Amb l’Enric decidim fer la volta a l’illa per si estem equivocats. Quan tornem una altra vegada davant de la policia ja no queda ningú. Tornem a mirar un altre cop més on hauria d’estar i de sobte, amb ulls incrèduls, apareix davant nostre, just on hem anat a mirar des d’un principi (després ens han explicat que algun policia municipal, possiblement amb un coeficient intel·lectual força justet, ha decidit treure la fita i l’han tornada a posar al cap d’una bona estona). Marquem, i sortim disparats cap a la platja. La resta d’equips ens deuen haver passat tots per davant. No és que esperem guanyar (que no estaria malament), però si és cert que ens agradaria no quedar els últims.

Arribem al passeig, recorrem tot el port i anem a buscar el següent punt de control. Des d’aquest hauria de començar la proba de kayac que s’ha anul·lat. Ens donen el nou mapa i sortim a buscar les fites repartides entre la platja, els xiringuitos i el passeig. Ens creuem amb la majoria d’equips que ja vénen de tornada, però sembla que ja no els tenim tan lluny. Retornem al punt de control i encara podem avançar un parell d’equips.

Podi d'Aventura Mixte.

La propera secció torna a ser orientació urbana. Anem trobant les diferents fites sense massa problema i arribem a l’ultima que se suposa que està en un estany en mig d’un parc. La mala sort que hem tingut amb la fita de l’ajuntament es converteix en bona sort amb aquesta fita. Ens trobem a la majoria d’equips buscant-la pel parc. Tot de corredisses amunt i avall mirant de trobar-la sense gens de sort. Apareix una persona de l’organització i ens confirma que la fita ha desaparegut i que queda anul·lada. Sortim tot corrents i d’aquesta manera aconseguim guanyar unes quantes posicions més.

Arribem a les pistes d’atletisme i marquem la fita d’arribada. Ara ja només ens queda la secció de cordes. Després d’una escalada molt fàcil a un petit rocòdrom, passar un pont tibetà de no més de tres metres (saludo a la Txell que en aquell moment deixa la bici per atacar la següent secció) i un ràpel massa curt, sortim corrent a marcar l’ultima fita del raid.

Piquem alguns fruits secs, ens dutxem i esperem que arribin la Txell i en Jaume. Passem una bona estona xerrant amb en Joan, el noi de la parella amb la que hem estat coincidint en el primer sector.

Finalment apareixen la Txell i en Jaume i bastant més tard en Jota i en Jesús. Acaben la prova de cordes i també fan dutxa. Després dinem tots junts les torrades i botifarra que ens ofereix l’organització.

Arriba l’hora dels premis. La Txell i en Jaume queden primers de la categoria mixte d’aventura i nosaltres, en iniciació, no hem quedat tant malament.

Tornem tots cap a casa i amb l’Enric ja planegem de tornar a fer un altre, i el següent, en categoria aventura perquè aquest s’ens ha fet una mica massa curt.

06/04/2012 – L’Estartit – Sant Pere Pescador

Un dels pocs moments en que vaig aconseguir navegar.

Just començar la Setmana Santa he rebut dos grans regals totalment inesperats. Un d’ells, és entrar en un nou món, però que guarda moltes similituds amb el que fins ara he viscut. I el segon regal queda entre dues persones.

El divendres ja toca matinar. Esmorzo una mica, preparo bosses, les carrego a la furgo i marxo a buscar a la Txell. A casa seva, desmuntem els seients del darrera i seguim carregant més bosses. Ja només ens queda una última parada abans de sortir de vacances. Passem per el WAP i allà carreguem les taules de windsurf, veles, màstils, botavares i la resta de material que necessitarem per navegar, o intentar-ho en el meu cas, aquests quatre dies de Setmana Santa.

Arriba en Jaume amb la seva furgo i després de parlar un momentet, revisar les prediccions de vent i fer un repàs del material, sortim en direcció a Sant Pere Pescador.

Per sort a la carretera no trobem massa trànsit i encara que no anem massa ràpid, no parem en cap moment. A l’alçada de l’Estartit, en Jaume -que va davant- es desvia i sortim de la carretera per trobar-nos amb en Carles, que fa molt pocs minuts que ens espera. Ara el seguim a ell i baixem fins a la platja.

Els experts miren les condicions i entre la Txell i en Jaume decideixen que és un bon moment i un bon vent per pendre la segona classe de windsurf de la meva vida. La primera vegada que vaig intentar aguantar-me sobre una taula va ser cap al mes de setembre de l’any passat.

Em preparen taula i vela mentre jo em barallo amb el neoprè. Tan bon punt aconsegueixo estar vestit ja tinc el material a la vora de l’aigua. A partir d’aquí, la sessió d’aprenentatge la puc resumir en un intentar no caure de la taula, intentar aixecar la vela, intentar navegar una mica, encara que mai en la direcció que jo em proposo, i fer-me un fart de caminar per l’aigua per tornar a sortir des d’on se suposa que hauria d’entrar i sortir.

El vent va pujant i també ells poden posar-se a l’aigua així que mentre descanso una mica disfruto veient com naveguen ells tres.

Moments de relax, sopar i fer-la petar.

Passa el dia i toca retirada. Ho desmuntem tot, pleguem trastos, tornem a les furgos i ara sí, ens apropem a Sant Pere Pescador. Una vegada arribem, després de quatre voltes, deixem aparcades les furgos a la platja, al costat del càmping Aquarius i anem a buscar a la resta de la gent que viurà aquests dies al càmping.

Voltem molt poc i de seguida els trobem amb la tenda ja muntada. Olga, Marta, David, el Senyor Cano i en Klaus.

Ens dutxem i poc després ens ajuntem tots per sopar i fer petar la xerrada mentre la resta del càmping, ple d’alemanys, ja dorm.

Amb la Txell ens despertem sense presses. Només obrir la porta de la furgo, l’olor a mar ja envaeix tot l’espai. Anem a esmorzar al càmping amb en Jaume i en acabar ens trobem amb la resta del grup.

Marxem al poble a comprar queviures per subsistir aquests dies i en tornar sembla que el vent ja ha pujat una mica i podré fer una nova classe. A més, en arribar de nou a la platja la Txell es troba amb la Gemma, una molt bona amiga seva que està fent de monitora de windsurf a l’escola del càmping. La Txell ens dedica tota la resta del dia a ensenyar-nos a l’Olga i a mi. Ens deixa anar fent i de tant en quan ens va corregint posicions o explicant-nos com millorar en els petits progressos que anem fent. Al final del dia, els dos més o menys aconseguim moure’ns una mica i fins i tot avançar uns metres abans de caure de nou a l’aigua.

 Alumnes enxufats al finalitzar la classe.

En acabar passem per l’escola a saludar la Gemma i convidar-la a sopar amb tota la colla. Aprofitem per rentar tot el material i dutxar-nos.

Comencem a sopar i la pluja ens fa amagar, apretats sota l’avancé de la tenda. Allà passem la resta de la vetllada i una altra vegada, quan ja tothom dorm, en Jaume, la Txell i jo toquem retirada -una mica perjudicats- i sortim del càmping per anar a dormir a les furgos que segueixen aparcades al mateix lloc.

Despertem al tercer dia. Ens pensaven, segons deien les prediccions, que avui ens llevaríem amb tramuntana però amb prou feines es mouen les plomes de les canyes que hi ha a prop de les furgos. Marxem a esmorzar al càmping, saludem als altres i ens anem cap a la platja per veure com van les coses.

Allà assistim al rescat d’un "windsurferu" que ha sortit aprofitant una ràfega bona de vent i quan ja estava a una bona distància de la platja s’ha quedat sense vent i han hagut de trucar a salvament marí per tornar-lo de nou a la platja.

El vent va rolant tota l’estona i de vegades apreta una estoneta i pocs minuts desprès para totalment per tornar a rolar i bufar de nou. Xerrem amb la Gemma i tornem desesperats cap al càmping. Impossible navegar, ni ells, ni jo.

Dinem tots junts, amb calma i força be. Quan ja estem acabant apareix la Gemma per avisar-nos de que per fi, està arribant la tramuntana. En Jaume i la Txell surten disparats, per fi podran navegar. Uns minuts desprès, em despedeixo d’el senyor Cano que ja marxa i em baixo a la platja just quan ja estan a punt de sortir.

La veritat és que em cau la baba veient com naveguen, lo ràpid que aconsegueixen anar, com llisquen per l’aigua. Disfruto d’alguna de les piruetes que fan davant meu. A l’aigua s’uneix la Gemma i a la platja, amb mi, la Olga, la Marta i en David.

Al final toca plegar i rebentats però amb una felicitat a la cara que no es desdibuixa, la Txell i en Jaume, recullen, renten material i es decideixen per sortir a corre una estona per rematar el dia. Jo m’apunto. Al final ens surten 10 km amb un paisatge força guapo entre platja i aiguamolls.

Ens dutxem i ens tornem a ajuntar tots per sopar. La Olga no es troba gens fina i te la panxa fatal. La resta sopem tranquil•lets, la fem petar una estoneta i anem a dormir.

La profe Txell, demostrant com es navega.

Al llevar-nos veiem que el dia no promet molt. No fa vent, sembla que hagi de ploure en qualsevol moment i fa més fred que els anteriors dies. Esmorzem, anem a saludar als altres i ens trobem que també en David està fatal. Al final, desprès de xerrar una estona decidim donar les vacances per finalitzades. Diem adéu a l’Olga, Marta i David, passem a despedir-nos de la Gemma, i tornem cap a les furgos. Acabem de recollir i endreçar tot una mica i tornem cap a casa.

Ara ja tinc ganes d’aprendre més i poder tornar a navegar.

24/03/2012 - Raid Girona X-Perience Vall del Llèmena 2012

Últims preparatius.

El divendres a la tarda la Txell i jo invaïm el menjador amb tot el material que creiem que necessitarem al dia següent: bicis, porta mapes, roba, boudries i algun ferro, menjar i una pila de petites eines com brúixoles, frontals... Quan molta estona més tard ja ho tenim tot endreçat i repartit a les caixes, ho carreguem a la furgo i sortim a la carretera.

Ja és fosc quan arribem a Llorà. Venim a participar en el Raid Girona X-Perience Vall del Llèmena 2012. Agafem el que portem per sopar i entrem al “terra dur” on la organització ha montat unes taules. Sopem amb calma, xerrem una mica amb un parell de nois que demà també competiran i poc després marxem a dormir.

Hem de matinar bastant per validar la nostra inscripció, recollir el primer mapa, esmorzar i fer els últims preparatius abans de pendre la sortida.

A les nou del matí fem el briefing i molt poc després comença el raid.

La primera secció són 12 Km de BTT fins arribar a Sant Martí de Llèmena. Des d’un principi ens hem plantejat aquest raid amb la intenció que jo aprengui a portar mapa i agafi experiència. No tenim cap altra aspiració. Així que sortim del pavelló de Llorà portant jo l’orientació. La meva inexperiència llegint mapes i la dificultat de fer-ho mentre pedalejo fa que ens col·loquem ben aviat últims amb un altre equip, el Komando Cerveza. En Jota i en Jesús, són companys de Premià i aprofiten l’estona que anem junts per donar-me alguns consells i fer conya

Arribem tots quatre a Sant Martí de Llèmena, deixem les bicis, agafem el mapa de la següent secció i sortim corrent. Trekking d’uns 12 Km, que per nosaltres s’han convertit en ens en van sortir uns quants més), amb un ràpel de 80 m. Per pujar la muntanya tots quatre escollim la mateixa ruta: Agafem una pista ampla que desemboca en un corriol i una mica més tard comença un laberint de rieres i paisatges dignes d’un conte de fades. Molsa per tot arreu, arbres caiguts i corriols inexistents. On estem? Dubtem de la nostra ubicació i en Jota i en Jesús decideixen baixar i anar a buscar la pista principal. La Txell i jo seguim endavant, però com que els dubtes no desapareixen fem marxa enrera fins a trobar-nos en un punt des d’on puguem reubicar-nos. Ella ressegueix el mapa amb molt de compte i tornem al punt on estàvem, El que el mapa indica com a corriol no existeix i anem més estona de genolls, sortejant branques i esquivant esbarzers, que caminant.

Finalment, esgotats de la lluita amb la natura i el bosc, trobem el corriol que enllaça amb el que hauríem d’haver pujat nosaltres. Per fi! Ens orientem de nou i ja podem començar a córrer. Trobem la primera fita del trekking i una mica més animats anem a per la segona. Poques vegades he trobat una fita tant amagada. Tardem una eternitat en trobar-la i una altra vegada hi arribem fent el “jabali”. El tercer control està al final del ràpel, però abans l’hem de fer. Hi ha una bona cua d’equips esperant per baixar la paret de roca o sigui que allà ens tocarà passar-hi molta estona abans no sigui el nostre torn. Descansem, i menjem una miqueta mentre discutim l’estratègia. Ens haurem de saltar un parell de seccions si volem entrar dins del temps de tall i l’últim tram del trekking tornaré a ser jo qui portarà el mapa. Unes dues hores més tard per fi ens toca baixar. Em preparo i disfruto d’aquest ràpel de 80 metres. Lliuro corda i en molts pocs minuts, la Txell arriba on l’estic esperant.

Jo estic desorientat amb el mapa, però gràcies a ella trobem ràpid com sortir d’allà. Resseguim el rierol i en pocs minuts li dic d’agafar un corriol que ja no deixarem fins arribar una altra vegada a Sant Martí.

En arribar al control de canvi, deixem una mica de càrrega i demanem a l’organització el mapa de l’orientació específica. La Txell se’l mira a consciència ja que les fites no s’han de fer linialment sinó en score i és important l’elecció del recorregut. Tria com atacar-les i em dóna novament el mapa indicant-me com ho podem fer. Anem ràpid i mentre oriento ella em va ensenyant trucs per trobar millor les balises.

Tornem a canviar de secció, agafem fruita, bebem una mica d’aigua i sortim a córrer cap al següent punt de control. La secció és Riuing, gairebé uns 4 Km, de recorregut. Arribem per la carretera fins una fita que es troba a la part més alta del riu i a partir d’aquí toca baixar per buscar la segona balisa. Durant els primers moments encara podem anar vorejant l’aigua, però és complicat a causa de la vegetació i optem per ficar-nos en el riu. Les pluges dels últims dies fa que baixi més cabdal del que s’esperava i l’aigua m’arriba més amunt dels genolls i la Txell, que és una mica més baixeta, encara ho pateix més. L’aigua està gelada i els peus i les cames fan mal.

Anem avançant, entre relliscades, algun tram per la vorera i molts d’altres pel mig del riu fins a trobar la fita que indica el final de la secció. La marquem i sortim corrent fins el punt de control de canvi.

Ens queda molt poc temps i anem xops. Carreguem tot el material, pugem a les bicis i per sort ara és la Txell qui porta l’orientació. Comencem una altra secció de 12km en BTT. Avancem molt ràpid i trobem el camí correcte sense parades ni dubtes. El temps juga en contra nostra i cada vegada ens obliga a anar més ràpid.

Finalment entrem a Llorà quan passen dos minuts del temps reglamentari, això ens penalitzarà punts. Ja només ens queda fer l’última prova:Tir amb arc. No ho he fet mai i el resultat no és gens dolent ja que clavo les dues fletxes una al costat de l’altra, a menys d’1 centímetre de distància. La Txell, tot i dient-me lo dolenta que és, fa una diana.

S’acaba el raid.

Fem una dutxa i recollim el poc menjar que dóna l’organització. Ens sentem a dinar-berenar amb els altres equips mentre esperem l’entrega de premis. En Jesús i en Jota ens comenten que no hem quedat últims, que un altre equip a quedat per darrere nostre. Tot i quedar tant malament, tot i que no fa cap il•lusió aixecar-se a recollir el premi, ens portem la primera posició en categoria aventura mixte ja que no hi ha cap altre equip.

He disfrutat, he après, he passat bons moments i d’altres amb una mica més de tensió, però vull donar les gràcies a la meva companya, la meva mestra, a la persona que ha sacrificat la competició per fer-me costat i ensenyar-me.

En fem un altre?

11/03/2012 - Arenys de Munt - Premià de Mar

Celebrando la llegada al Tagamanent.

Al poco de salir el sol ya estamos de pie, preparando lo necesario para pasar el día.

El sábado se nos ocurrió ir a correr por el Tagamanent y el Pla de la Calma para entrenar un poco para la temporada de raids y los 16 km, que para algunos no será demasiado, al despertarse al día siguiente se notan en las piernas. De alguna forma liamos a Iol y a Jaume para que se vinieran y para allí nos fuimos los cuatro a pasar la mañana del sábado.

El domingo madrugamos de nuevo, almorzamos rápido y llegó Jaume. Cargamos la bici de Txell y la mía en la furgo y nos vamos para Canet de Mar.

Aparcamos justo al lado de un camino y de allí enlazamos con la pista que lleva hasta la Creu de Canet. Subida en modo calentamiento.

Vamos a participar en la  1ª Copa Catalana d’Orientació 2012, Trofeu Carles Lladó.  Poco después de llegar cada uno toma su salida. Yo, como no podría ser de otra manera, en la categoría de iniciación.

Lo mio no es la orientación y aunque alguna de las fitas las he encontrado bien, otras se me han resistido. Hasta he llegado a pasar a menos de un metro de algunas y me ha tocado ir y venir por los caminos unas cuantas veces hasta encontrarlas.

Después de 1:30 h., más o menos, he conseguido acabar el circuito y me he reunido con el resto de la gente, que ya llevaban un buen rato descansando de sus pruebas.

Un botellín de agua, un plátano, una manzana, un rato de charla y nos despedimos de los amigos para bajar de nuevo hasta la furgo.

Por el camino discutimos como encarar la próxima parte de nuestro entreno. Al final, y viendo que tal vez se nos hace demasiado duro, decidimos que Jaume nos deje a la salida de la autopista que separa Arenys de Mar de Arenys de Munt. Descargamos las bicis y las mochilas y nos despedimos de Jaume que se vuelve para casa.

Nos quedamos Txell y yo. Nos cambiamos en medio de una calle, metemos el resto de cosas en las mochilas y nos subimos a, tal y como dice un muy buen bloggero, “la flaca”.

Pedaleo, pedaleo, pedaleo,. Cruzamos Arenys de Munt y seguimos subiendo dirección a Vallgorgina hasta llegar a Collsacreu. En la entrada de la urbanización de Collsacreu paramos para tomar aliento y decidir cual és el siguiente paso. Txell lleva la orientación...menos mal. Yo, todo y tener un mapa y una brújula, creo que sería capaz de llegar a Olot. Dejamos la carretera y nos metemos en el GR83. Una sucesión de subidas interminables y algún tramo corto de camino un poco más plano, nos hace superar el Coll del Pi del Buac y el Coll del Bruc para llegar al Santuari del Corredor.

Decidimos descansar, y sobre la hierba, disfrutando de la relativa tranquilidad, nos fulminamos los bocatas que llevábamos y una bolsa de frutos secos.

Después de una digestión de poco más de cinco minutos y de mirar un poco el mapa, nos ponemos de nuevo en marcha.

En el camino.

Desde aquí, cogemos el GR92. La pista es un poco más agradecida y nos encontramos bastantes tramos de bajada.

En una de esas bajadas empezamos a encontrarnos un montón de niños cargados con mochilas. Le comento a Txell lo chulo que es, que niños tan pequeños ya salgan a la montaña y que como todos estos que encontramos, también Nil y Jan han salido ha pasar el fin de semana de acampada y deben estar disfrutando como locos.

Al pasar junto a unos pequeños que se apartan un poco para dejarnos paso, uno de ellos se gira y no puedo tener mayor sorpresa. Derrapada brutal y todo el grupo, niños y monitores, se me queda mirando. Dejo la bici tal y como ha caído al suelo y en cuatro pasos me acerco a Jan casi con lágrimas en los ojos de la emoción.

Me lo como a besos mientras me mira con cara de no entender nada. Me mira fijamente y después de un corto silencio, me dice: “Papa...què fas aquí?” La verdad es que no le he sacado mucha más información, pero sé que se lo ha pasado muy bien y está muy cansado. Unos cuantos besos más y seguimos bajando hasta el Coll de Can Bordoi. Allí nos encontramos con el resto de niños. Buscamos un poco y enseguida encontramos a Nil. Otra vez besos y otra vez la misma pregunta acompañada de la cara de sorpresa.

Nos despedimos y seguimos nuestro pedaleo.

Aquí se nos acaba el mapa y hasta encontrar algo reconocible, todavía nos queda un buen tramo. Seguimos la pista y llegamos a Can Bordoi. Dudamos. Txell sigue su intuición y escoge una de las opciones. Trialera de subida bastante técnica que nos deja en una pista de piedrecillas. Aqui nos encontramos con un grupo que camina alegre y con calma. Preguntamos dónde estamos y si alguno de ellos sabe el camino hasta Sant Bartomeu de Cabanes. Una señora muy agradable nos dice que un poco más adelante camina un ADF. Lo alcalzamos a la altura de la Torrassa del Moro.

La Torrassa del Moro.

El señor ADF, nos invita a subir a la torre. Resulta que sólo la abren dos veces al año y justamente hoy, hemos pillado uno de esos días. Estamos de suerte! Desde la torre, y con unas vistas increibles, nos indica el camino con una seguridad brutal. Después de las exhaustivas explicaciones, damos las gracias, nos despedimos y bajamos a por las bicis.

Siguiendo sus indicaciones llegamos a la Urbanización Sant Carles, la cruzamos y enlazamos de nuevo con el GR92. Superamos el Coll de Parpers, bajamos y rodeamos la pedrera que hay sobre Òrrius hasta alcanzar la carretera que va de Òrrius a la Roca.

Ya hace un rato que el sol se ha escondido detrás de las montañas, está bajando la temperatura y, como no podía ser de otra manera, no llevamos frontal así que tenemos que ser muy rápidos en el resto de nuestro recorrido. Subimos un tramo de carretera, que nos parece interminable, hasta Sant Bartomeu de Cabanes y finalmente entramos en terreno conocido.

Desde aquí, y siguiendo la pista que otras veces hemos hecho, pasamos junto al dolmen de la Roca del Toni y una vez llegamos a la Creu de Can Boquet la oscuridad apremia y preferimos bajar por la pista que nos lleva hasta Vilassar de Dalt y desde allí hasta Premià.

Pocos minutos más tarde llegamos a la puerta de casa cuando la oscuridad ya ha ganado la batalla.

Un gran día, una gran compañera de aventuras, un gran cansancio y una gran satisfacción.

25/02/2012 - Pic de l'Infern - Bastiments

Txell en el collado de Tirapits

Madrugamos bastante. Cargamos las mochilas y el sueño en la furgo y nos vamos para Vallter.

La primera parada la hacemos en Ripoll para almorzar algo, la siguiente ya es cerca del parking de donde sale el camino al refugio de Ulldeter. No hay demasiada nieve pero si que bastante más de lo que esperábamos encontrar. Hace buen día, sol casi radiante y no parece que el viento nos tenga que molestar demasiado.

Nos calzamos las botas y empezamos a subir para el refu. A los pocos metros tenemos que parar para sacarnos algo de ropa ya que el calor empieza a apretar.

Llegamos al refu poco después que un grupo bastante grande. Oigo a alguien que me saluda y al girarme me encuentro con Jordi. Hace mucho que no lo veía y charlamos un rato. Él está haciendo de monitor del cursillo de alpinismo del grupo que nos hemos encontrado y nosotros le explicamos la ruta que vamos a intentar hacer.

La subida hasta el Coll de la Marrana (2515 m.) es casi una romería, llena de raquetas, pieles de foca y algunas botas.

Al llegar arriba, buscamos un pequeño oasis de hierba quemada por el sol y nos ponemos los crampones mientras le señalo a Txell la ruta que me gustaría conseguir hacer. Ahora sopla algo de viento, pero de momento sigue haciendo calor y se soporta bastante bien.

Nos ponemos en marcha. A partir de aquí vamos a estar solos, ya que los que no suben al Gra de Fajol se encaminan hacia el Bastiments.

Un largo y cansado pateo con subidas y bajadas nos deja muy cerca de la Cabaña de Tirapits (2781 m.). Desde allí, ascendemos hasta el collado y nos tomamos un corto descanso para disfrutar de las vistas. El viento está subiendo y si sigue así, la ruta ya no va a ser un idílico paseo.

Cresteamos entre nieve y roca hasta llegar al Pic de l’Infern (2860 m.). Llegamos a la cima acompañados de un fuerte viento con algunas rachas que nos hacen perder el equilibrio. El paisaje es brutal, pero no nos paramos demasiado tiempo a contemplarlo y volvemos al pico desde el que venimos.

Piruetas en el Pic de l'Infern

Le comento a Txell la posibilidad de seguir hasta el siguiente collado y allí abandonar y volver hasta el Coll de la Marrana. Llegaremos acompañados o empujados por un fuerte viento, pero ella -para mi alegría- no se rinde fácilmente y decidimos continuar.

Subimos hasta el Pic de Freser (2835 m.) y desde allí, vapuleados por el viento y tras una larga y algo penosa ascensión, llegamos hasta el Bastiments (2881 m.)

En la cima nos encontramos con dos curiosos hermanos de Manlleu, que están haciendo fotos de minerales. Ya no queda nadie más en la montaña. Charlamos con ellos un rato, nos hacen un par de fotos y nos despedimos ya que la sensación de frío es bastante intensa.

Al bajar del Coll de la Marrana, Txell me ha de ayudar a ponerme el anorak y cambiarme los guantes. Tendría que haberlo hecho allí arriba, como ella, pero por no perder más tiempo he pasado y estoy pagando las consecuencias. Se me han congelado las manos y no tengo tacto.

Una vez solucionado el problema, bajamos directos hasta el refugio y desde allí hasta la furgo que nos devolverá a casa con una sonrisa en la cara y la sensación de haber pasado un buen día de montaña.

07/01/2012 - Núria

Es viernes y salgo de Masnou con Jaume y Jordi, al que acabo de conocer. Cuando llegamos a Queralbs es bastante más tarde de lo que en un principio teníamos pensado llegar. Descartamos cargar con la tienda y los sacos y ya que decidimos dormir en el albergue de Pic de l’Àliga, cambiamos la carga por subir a pata hasta Núria.

Subimos tranquilos pero a buen paso. Bajo la luz de los frontales, vamos avanzando sin problemas. No encontramos absolutamente nada de nieve y solo un poco de hielo en una curva del camino donde se estanca un poco de agua.

Poco antes de llegar a Núria, Jaume, que está bastante más fuerte que Jordi y yo, se adelanta con la excusa de avisar en el albergue de que el resto llegaremos algo más tarde. No pasa ni un minuto y la luz de su frontal desaparece mientras Jordi y yo seguimos subiendo con más calma. Al llegar a Núria, empezamos a subir la pista que lleva hasta el albergue y a los pocos metros nos alcanza una Retrack. Cuando pasa a nuestro lado, hacemos dedo a modo de broma, más para avisar de que estamos en la pista que por otra cosa, pero el chaval que conduce, para nuestro asombro, para, nos hace subir y nos deja a la puerta del albergue. Moltes gràcies!!.

La verdad es que no se si llamarlo albergue o superhotel de lujo. Demasiado grande, demasiado caro, demasiado cómodo...la verdad es que espíritu de refugio o no tiene ninguno o he sido incapaz de encontrarlo.

Cenamos tranquilamente en una sala de picnic gigantesca en la que estamos absolutamente solos y poco después nos vamos para la habitación.

Jordi no se encuentra demasiado bien, está destemplado y se siente bastante cansado. Nos repartimos las camas y a los pocos minutos ya estamos todos en el sobre.

Nos despertamos sin prisas, el almuerzo, aunque demasiado tarde, entra con el precio de pasar la noche y pagando lo que nos ha tocado pagar no está la cosa para desaprovecharlo aunque se nos haga muy tarde. Almorzamos mucho y bien. Cargamos los estómagos más de la cuenta, acabamos de recoger las mochilas de la habitación y nos ponemos en marcha.

Día espectacular y radiante. La verdad es que recuerdo, en invierno, muy pocos días en montaña tan buenos como este. Poca nieve, muy dura, nada de viento, mucho sol, Caminar con los crampones es un placer.. de aquellas veces que solo queda dibujada en la nieve la huella del crampón. La idea con la que partimos, pero que todavía no hemos acabado de definir, es hacer la Olla de Núria, aunque todavía no tenemos muy claro que haremos al llegar a las inmediaciones del Puigmal.

Subimos hasta el Pic de l'Aliga 2428 m. y desde allí se van sucediendo las cimas. Pic de la Pala 2477 m., Puig de Fontnegra 2722 m., Cim de Rocs Blancs 2765 m., Cim Baix de les Arques 2782 m., Cim Alt de les Arques 2791 m. y Pic de la Fossa del Gegant 2801 m.

Jordi cada vez se ha ido quedando más retrasado. No se encuentra demasiado bien, tiene frío, se siente cansado y posiblemente tiene algo de fiebre. Jaume y yo le esperamos en el Coll de Noucreus, llegamos juntos al Pic de Noucreus 2799 m. y una vez bajamos hasta el Coll de Noufonts, decidimos volvernos para Núria y dejar la vuelta completa para otra ocasión.

Paramos a comer algo por el camino y cuando llegamos al santuario, el cremallera está a punto de salir. Jordi baja en el cremallera con las tres mochilas mientras Jaume y yo, nos liamos a bajar corriendo hasta Queralbs.

Sin correr demasiado pero sin parar en todo el trayecto llegamos a Queralbs, muy por debajo del tiempo que indican los carteles.

Ya en Queralbs, nos reunimos de nuevo los tres y con calma nos volvemos para casa.

Un buen día de montaña, con nuevos y muy buenos compañeros. Gràcies, ha sigut un plaer!!